L’índigo japonés i la seva bella història

A principis de primavera començo a sembrar llavors d’índigo japonès, la planta més utilitzada al Japó tradicionalment com a font de blau natural.

És una planta molt especial amb la que m’encanta tenyir amb la seva pròpia saba. Inclús la seva història és bella. Us la vull explicar:

“ Diuen que a la Segona Guerra Mundial al Japó va ser prohibit cultivar cap planta que no fos comestible. Totes i cadascuna de les plantes conreades havien de servir per alimentar la població. La planta d’índigo japonès és una planta anual i per tant cada any cal sembrar-la. Però les llavors d’indigo japonès tenen la particularitat que només són viables durant un any, es a dir que només mantenen la seva capacitat per germinar les llavors recollides en la darrera collita. Llavors si no s’hagués cultivat durant els anys que va durar la guerra l’índigo japonès podria haver desaparegut…. però un pare i el seu fill, conscients de que podia desaparèixer, el vam continuar cultivant en secret  al mig del bosc, any rere any, fins que va acabar la guerra”.